Carácterístiques d'els guerrers grecs des del final del període arcaic i les guerres medes contra el perses de Darius i Xerxes (segles VI-V aC) a partir de les quals s'inicia el període clàssic.
Hoplitai. La infanteria pesada que lluitava en formació de falange
Psiloi, Gimnoi, Peltastai i altres unitats d'infanteria lleugera que acompanyaven la falange
La cavalleria, molt escassa i apenes emprada en aquella època
Els grup explica les armes, les formes de lluita, les tàctiques militars i l'extracció socials dels combatents de la Grècia dels segles VI i V aC, l'època d'or de les polis gregues i de la falange d'hoplites.
Aquesta formació militar, tancada i compacta, d'on sobresortien les llances o hastes de 9 peus dels infants va dominar els camps de batalla durant segles, essent l'admiració de les castes militars europees. A partir del segle IV aC (període hel·lenístic) i, sobretot, a partir de les conquestes d'Alexandre el Magne la falange va anar evolucionant cap a una formació encara més compacta. L'escut gran de l'hoplita es va anar fent més i més petit, mentre que la llança anava fent-se més i més llarga, fins a 7 metres de longitud, fet que obligava el combatent -ara anomenat pezetaroi, a agafar-la amb les dues mans. Amb la nova "falange macedònia" i la seva fidel cavalleria pesada -els Hetairoi o companys de la noblesa macedònia, Alexandre el Gran va derrotar en poc més de 10 anys el poderós i secular imperi persa (campanyes del 334 al 323 aC).
Malgrat l'aparició d'aquest nou model de falange i del pezetaroi, l'hoplita clàssic va sobreviure el pas dels anys coexistint i complementant la falange macedònia. Gràcies a la seva rapidesa i capacitat de carregar contra l'enemic, se situaven als flancs de la falange macedònia, protegint-la o realitzant atacs i maniobres envolvents. Així, tropes com els Hypaspistai o els Pheraspidai representaven els combatents d'elit, les tropes d'assalt d'Alexandre.
La mort d'Alexandre el Gran va precipitar la divisió dels territoris conquerits entre els seus generals i l'enfrentament entre ells mateixos i entre els seus successors. El món hel·lenístic va iniciar un lent declivi. Al cap de poc més d'un segle, les falanges de Felip V de Macedònia, d'Antíoc III de Seleúcida i de Perseu de Macedònia, varen ser derrotades, respectivament, a Cinoscèfals l'any 197 aC, a Magnèsia l'any 190 aC i a Pidna l'any 168 aC per una nova formació militar que durant segles havia de ser invencible en els camps de batalla de tres continents: les legions romanes. El perquè les legions romanes varen derrotar amb tanta contundència les falanges és encara un tema de controvèrsia entre els historiadors militars. Les legions romanes, si bé en els seus inicis també combatien en formació de falange, amb els anys varen derivar cap a formacions més versàtils i maniobrables, fet que les dotava d'una gran capacitat per a efectuar càrregues i respondre a atacs pels flancs i la rereguarda. Potser d'aquesta manera varen poder acabar amb la muralla de punxes que representava la falange, inexpugnable en un atac frontal però amb una menor capacitat de maniobra i desplaçament. Pel fet de ser una massa compacta d'homes, portadors d'unes llances de fins 7 metres de longitud que els dificultava els moviments coordinats, la falange requeria de terrenys sense desnivells per combatre i tenir els flancs ben coberts per una bona força de cavalleria o d'infanteria lleugera, aspectes que varen ser descuidats en les batalles a dalt esmentades, segons opinen alguns historiadors. A més a més, un segle llarg de guerres entre els successors de l'imperi d'Alexandre el Gran els obligava a fer un ús creixent de forces mercenàries, sense la preparació o motivació de les antigues falanges. La qualitat de les tropes d'infanteria i, en especial, de la cavalleria pesada, dels regnes de Seleúcida, el Pont o de Macedònia havia, doncs, davallat. Sigui com sigui, a resultes d'aquestes batalles tant Grècia com Macedònia van entrar pocs anys després en l'òrbita del món romà.
Font: www.reconstrucciohistorica.cat
No hay comentarios:
Publicar un comentario